dimarts, 5 d’abril del 2016

Suc

Noies i nois: aquest trimestre toca Carner. Sí, no cal que m’arrufeu el nas, perquè el programa mana, i aquí ho diu ben clar: “Segon trimestre: El noucentisme”. Per alleugerir, també parlarem una mica d’en Prat de la Riba i un molt de l’Eugeni d’Ors, que per alguna cosa és el pare de la criatura. Però d’en Carner, no us n’escapeu.
Perquè d’Ors pot ser l’ideòleg i tota la pesca, però el llibre que marca l’inici literari del moviment és de Carner, si bé el 1906, data de la seva publicació, pocs en van fer cabal. I què n’havien de fer cas, si era un volumet de no res, gairebé un lligall amb tan sols divuit poemes sortit dels tallers de l’impressor Joaquim Horta, i escrit per un no-ningú de vint-i-dos febrers a punt de fer. Ja sol passar, que les obres realment importants no siguin apreciades en tot el que valen fins passats uns quants anys.
Posem-nos seriosos. Gairebé a l’avançada, Els fruits saborosos converteix en matèria poètica alguns dels ideals de noucentisme, la formulació teòrica dels quals tot just s’anava polint per a la seva presentació en societat, sobretot a través de les “Gloses” que d’Ors signava amb el sobrenom de “Xènius”. Civilitat, classicisme i mediterranisme, els més evidents, respiren ordre i harmonia enmig dels microclimes creats per Carner, a cada poema, amb mà d’orfebre... El llibre no és un simple recull de poemes esparsos, sinó que respon a una idea vertebral ben definida, i a uns propòsits formals i de continguts (ideològics, podríem dir) assentats en una profunda reflexió prèvia.
Cada poema, doncs, és construït amb base a un clixé preestablert, que podria respondre a aquests paràmetres:
  • La protagonista és una dona que caracteritza alguna de les etapes de la vida d’un ésser humà: infantesa, joventut, maduresa i plenitud, vellesa. Els homes apareixen en molt pocs poemes, i gairebé sempre amb un paper completament marginal[1].
  • L’escena descrita sol desenvolupar-se en espais naturals, preferentment controlats per la mà humana, com ara jardins i horts: allò de “civilitzar les muntanyes”, que deia d’Ors. Carner ofereix una versió del locus amoenus[2] –diguem-ne– nostrada, els personatges es mouen en un entorn que ens resulta familiar en els seus colors, els sons, les sensacions ambientals de calor, xafogor, la fresca del matí...
  • Cada poema adopta com a referent simbòlic una fruita, que s’associa a la protagonista i a l’episodi vital en què es troba per una o totes les seves característiques: forma, mida, color, sabor, aroma, consistència, suculència, dolcesa...
  • Els poemes alternen narració, diàleg i monòleg; predomina un jo poètic-narrador que es manté distanciat dels personatges, amb una subjectivitat omniscient entre afectuosa i reverencial que ocasionalment deixa caure judicis de valor, i fins i tot alguna màxima.
Al marge de tot això hi ha, és clar, la qüestió formal. Setze poemes del recull estan escrits amb versos alexandrins, distribuïts majoritàriament en quartets. Només ocasionalment apareixen, barrejats amb els alexandrins, versos de mida diversa, i en dos poemes abandona totalment el patró principal: a “Els albercocs i les petites collidores” utilitza l’hexasíl·lab, que, de fet, equival a mig alexandrí, i en el que clou el recull, “Els raïms immortals”, tria el decasíl·lab en octaves. Pel que fa a les rimes, consonants totes elles, combinen sempre versos femenins i masculins, i alternen estructures creuades i encadenades; excepcionalment apareixen alguns versos apariats.
És força normal de trobar discrepàncies entre edicions diverses d’un mateix poema de Josep Carner, perquè el seu perfeccionisme l’impel·lia a revisar els seus textos a cada nova edició, i sempre hi trobava un et o un ut per retocar. La versió d’“Aglae i les taronges” que transcric correspon a l’edició de l’Obra completa publicada el 1968 a Barcelona per l’Editorial Selecta, dins la col·lecció “Biblioteca perenne” (núm. 23), tota una referència en la publicació dels nostres grans autors... però molt difícil de trobar, avui per avui, si no és en alguna biblioteca. Us pot interessar de saber que existeixen edicions ben recents d’Els fruits saborosos[3], acompanyades de magnífics i aclaridors estudis introductoris. Queda dit. Va, el poema:
AGLAE I LES TARONGES
Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
i té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.
Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies,
i encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l’infant que ja s'atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.
I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.
“Aglae i les taronges” se cenyeix al model predominant en el llibre: alexandrins (dotze síl·labes amb cesura després de la sisena) distribuïts en cinc quartets, amb rima consonant encadenada (ABAB, CDCD...) alternant versos femenins, acabats en àtona, i masculins, acabats en tònica. L’accentuació natural dels mots s’ajusta còmodament a l’insistent patró rítmic de l’alexandrí, que exigeix un contorn binari: ATATAT(A)(A) // ATATAT(A)(A). Només trobem dos encavalcaments, molt abruptes, en els primers versos de la primera estrofa (“bell // taronger”) i de la cinquena (“piadosa // taronja”) amb els quals probablement Carner vol cridar l’atenció sobre el motiu simbòlic del poema en dos moments clau (plantejament i desenllaç); a la tercera estrofa (nus) torna a aparèixer, aquest cop en esticomítia (“I arriba a les taronges, // i en cull...”).
I prou: avui incidirem al mínim en l’anàlisi mètrica, perquè val la pena, i molt, de centrar-se en el contingut i en l’arquitectura retòrica del text. Som-hi.
La relació entre la protagonista i el motiu de les taronges es presenta, al primer vers, com a merament circumstancial: Aglae ha anat a buscar ombra sota un taronger. Mentrestant, les seves germanes estan jugant, lluny d’on ella es troba. Carner sintetitza de forma magistral el seu esbojarrament (“com ocellada al vent”), del qual Aglae ja no participa. L’adverbi suggereix que abans sí, que ho feia, però ara hi ha alguna cosa que la’n priva, ja que li produeix “un gran defalliment”. Els dos últims versos de la primera estrofa obren l’aixeta de la polisíndeton, que va degotant al llarg del poema: la sobreabundància d’estructures copulatives (“I... i...”) accentua, si això és possible, la solemnitat dels alexandrins.
En la breu retrospecció de la segona estrofa imaginem la noia plena de vitalitat, gaudint i presumint entre les seves germanes del seu recent canvi d’estat (“tot just casada”), però un nou ja la retorna al refugi solitari i fresc de l’hort (el locus amoenus), i l’olorassa esblanqueïda de les tarongines li regala l’enèsim accés de lipotímia (“I encara es fa més blanca...”). Deixeu-me remarcar, en aquesta estrofa, un dels esculls més empipadors amb què hem de topar davant la poètica de la filigrana: l’hipèrbaton. “I ja s’amaga per les vies desertes de l’hort” esdevé, per mor de la gràcia mètrica i de l’alambinament carnerià, “I ja de l’hort s’amaga per les desertes vies”; ja posats, trobarem un recargolí similar al final de la tercera estrofa (“I del cabell afluixen...”) i encara dos més a la cinquena (“i jeu abandonada...” i “De la muller...”). Pur foc d’artifici...[4]
La tercera estrofa completa el referent de l’al·legoria que sustenta tot el poema, si bé encara no ens en dóna la clau d’interpretació. Aglae, assedegada, cull unes quantes taronges, i en mossegar-ne una es refà del mareig, ja a la quarta estrofa. És en el segon hemistiqui del primer vers d’aquesta que Carner revela en dues paraules altament suggeridores quin és l’estat en què es troba la protagonista, jugant encara a velar-ne l’abast autèntic sota una mena de quiasme derivatiu: amaga un bressol en la seva primitiva (“es bressa...”) i la il·lusió que té Aglae de veure’s esperant un fill, en un derivat nominal (“...en l’esperança”). A partir d’aquí, allibera la informació vetada fins ara al pacient lector, i amb quatre pinzellades (“sospir tendre”, “pit caigut”, “pogués besar l’infant”, “batec avinent i inconegut”) pinta el mapa de la felicitat prematernal.
Carner podria haver clos el poema en aquest punt, i el resultat hauria estat més que acceptable... i buit. Un bonic, amable poema sobre estrògens i progesterona en plena efervescència, i apa. Però (...ah, la màgia de les adversatives!) el tema no és, ras i curt, la felicitat d’una dona prenys. Encara hi ha feina.
Apuntàvem més amunt que Els fruits saborosos, a través d’un sistema de metàfores basades en les característiques objectives de les fruites, articula un retrat col·lectiu de la dona –de la humanitat, per extensió– espigolant moments i anècdotes vitals de nenes, iaies, preadultes, madures, jovencelles, donetes i donasses. Això de banda, l’opció pel vers alexandrí sol indicar la intenció del poeta d’atorgar un to transcendental a l’assumpte tractat; en el cas d’Els fruits saborosos, Carner eleva la quotidianitat i les circumstàncies de les protagonistes a categoria universal. Per tant, hem de trobar en el poema alguna mena de moralitat, que ara mateix ens manca.
Anem sumant factors. “Aglae i les taronges” se sustenta sobre una al·legoria (és a dir, una metàfora continuada) que té com a referents els dos termes esmentats en el títol. Aglae és la taronja... i viceversa. Ara bé, la relació entre referent real i referent imaginari no s’explicita fins al final del poema perquè la taronja hi és, veiem com Aglae la cull, la mossega, la llença... L’associació entre els referents del sistema metafòric que construeix Carner opera en diferents nivells, de tal manera que alguns referents reals es poden interpretar alhora com a imaginaris, i l’al·legoria funciona en dos sentits. D’una banda, flor-color-perfum corresponen a Aglae-palidesa-mareig; de l’altra, taronja-suc-rebuig s’ajusten a panxa-fill-pelleringa. I, insistim-hi, tots aquests elements pertanyen al pla real.
En quin moment, doncs, constatem la funció metafòrica de la fruita? Quan és que ens adonem del valor simbòlic de la taronja? A l’última estrofa, sota l’aparença humana que li concedeix el recurs de la personificació (“piadosa”, “fou bella”, “jeu abandonada”), el rebrec de la pela evoca l’autèntic sentit de la maternitat: el fat de la taronja és donar la seva essència en ser espremuda per l’assedegat fins a perdre el seu aspecte turgent i magnífic, així com el la dona-mare és sacrificar la seva bellesa física per procurar salut i benestar al fill.
El darrer vers, en forma d’epifonema, concentra la clau d’interpretació en dos adjectius que aïllats del context al·legòric només es podrien atribuir, de forma biunívoca, l’un a Aglae (“lassa”) i l’altre a la taronja (“espremuda”). Però, així com la taronja ha patit abans un procés de personificació que ens permet d’afegir-li encara un altre qualificatiu humà (la taronja està esgotada després d’haver-se deixat esprémer tot el suc), la dona, per una sinècdoque no expressada obertament però tan explícita com un embalum de nou mesos, es converteix en una panxa-taronja que d’aquí a no res passarà per l’espremedora del part. I sense epidural.
Un homenatge ampul·lós, sí, però sentit i sincer, a les qui decideixen ser mares. Un cant a la felicitat de ser-ho, sí, però sobretot a l’acceptació prèvia del sacrifici que això comporta.

[1] Una excepció, que potser mereixerà un article més endavant, és “La poma escollida”, un prodigi d’extrema delicadesa.
[2] El tòpic literari del “lloc delitós”, l’espai agradable i enretirat, lluny del soroll del món.
[3] La més recent parteix del text publicat en l’edició de 1984: Josep Carner. Els fruits saborosos. Col·lecció “Educació 62”. Edicions 62. Barcelona, 2010.
[4] ...innecessari? Potser, però a mi m’agrada, què voleu que us digui, per bé que l’excés retòric és un dels retrets que encara, com una rèmora, va arrossegant Josep Carner en el purgatori de la crítica literària.

dimecres, 27 de gener del 2016

Escot

En temps foscos se sent més viva la necessitat d’una miqueta de llum poètica. I no sempre ha de ser una llum transcendental, profunda... De vegades ens cal que el poeta es conformi a baixar a l’alçada del comú i que ens doni la mà per a acompanyar-nos, a toc de vers, per les nimietats de la nostra condició. Nimietats com ara l’amor.

En poesia, la temàtica amorosa suporta tota llei de tractaments i d’enfocaments: el poeta pot elevar el to per abastar els cims més alts de la sublimitat, o bé pot rebaixar-lo fins a l’alçada d’allò més groller, grotesc, terrible o ridícul... I és clar, convé molt de fer tastar una mica de tot als alumnes, si ens volem assegurar que cadascun trobi el to poètic que més li va.
De vegades fem broma amb els alumnes sobre un “servei” que, aprofitant dates com ara sant Valentí, ofereixen els professionals de l’estafa per SMS; el servei en qüestió consisteix que, per una picossada, t’envien un poema poca-solta al número que desitgis. He fet una cerca via Google per trobar-ne algun exemple il·lustratiu, i no em puc estar de manifestar una relativa perplexitat en constatar que fàcilment es troben centenars d’exemples en castellà, i en canvi en català no n’he sabut trobar cap (però sí referències a diversos concursos de poesia via SMS convocats per diverses entitats culturals; curiós...). En fi, goso posar un parell d’exemples:

Quisiera Que Fueras mi Novia,
Y así Tenerte Junto a Mí,
Que Pienses en mí Cada Hora,
Como Yo Pienso en Ti.

Quisiera Poder Besarte,
En tu Labios Rojos,
Para Después Abrazarte,
Imaginándonos Solos.

Au, ja està, ja ha passat... Espero que ningú no se m’hi hagi fet mal, us prometo que no hi tornaré més. Però més val saber-ho i dir-ho, que deia un: aquesta és tota la poesia que consumeixen alguns (molts) dels nostres alumnes. Alguns no tan sols l’envien via SMS, sinó que la copien en raconets triats de les seves llibretes i agendes, com qui vol fer-ne bandera. Aiii...
Cal posar-hi remei! Després de fer unes quantes rialles amb aquestes gasòfies (i quatre reflexions addicionals sobre responsabilitat en l’ús dels aparells telefònics), es dóna una bona ocasió per introduir una mica de veritable poesia amorosa. D’antuvi arrufen el nas, no cal dir, però si sabem acompanyar una bona tria de textos amb un bon gruix de convicció poètica, serem invencibles, creieu-me.
I és que una de les principals virtuts de la poesia és la capacitat de concentrar en un breu instant tota la intensitat d’una història que, desenvolupada per d’altres gèneres literaris, requeriria capítols i capítols en què la majoria dels nostres adolescents es perdria. Cada cop estic més convençut que el que més els atreu de la poesia és aquesta possibilitat de gaudir d’una història completa en molt poc espai. Anirem per aquí, doncs.

La poesia és a la literatura el que a la vida seria un instant intens. He buscat, en tres poetes diferents (Maragall, Carner, Manent) composicions en què la intensitat d’un esdeveniment puntual, gairebé anecdòtic, adquireix una força suggeridora que transcendeix les mateixes paraules del poema per arrossegar-hi el lector. Tots tres poemes tracten la temàtica amorosa de forma més o menys lleugera, cenyint-se a simples escenes de galanteig (...a l’antiga, diríem ara) que parteixen d’un elemental pretext floral: una flor al pit o a l’escot del vestit d’una dona. Com veieu, el plantejament de base és ben tòpic, però els desenvolupaments i les resolucions de les escenes són completament dispars. Avui deixarem la mètrica una mica de banda (només una mica, eh?). Som-hi.

ENVIANT FLORS
Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.

Aquest poema fou inclòs per Joan Maragall en el seu volum Poesies, publicat per L’Avenç el 1895. El poema apareix dins la secció “Claror”, que relata pas a pas, a través dels poemes que la componen, l’evolució d’una història d’amor: l’enamorament (“Les minves de gener” i el diàleg que s’estableix en la suite “Ella parla”, “Ell parla”, “Ella” i “Ell”), el festeig (“Enviant flors”, “Festeig”), prometença i nuviatge (“Donant les joies”, “Nuvial”), i fundació d’una família (“Conjugal” i “Paternal”1)
El més llarg, però no el més complex dels poemes que ens ocupen avui, “Enviant flors” estructura en cinc quartets formats per vint decasíl·labs italians, de rima consonant encadenada (creuada a la primera estrofa) i tendència rítmica binària, un senzill episodi de festeig a l’ús de les convencions burgeses d’antany. Sabem de Maragall que solia partir, en la seva poesia, d’experiències viscudes, per tant associem el jo poètic al mateix poeta i entenem que l’apòstrofe fa referència, és clar, a una Clara Noble recent promesa. L’autor, doncs, relata l’estratagema que un dia se li acut per portar un ram de flors a la seva estimada: fer-les dur pel dependent de la floristeria, seguir-lo a una distància prudencial (“pel dolç camí de cada dia”) fins a la porta de l’estimada, i un cop lliurat el ram, esperar cinc minuts i trucar a la porta. A la segona estrofa ens imaginem la parella asseguda al saló de rebre (amb la probable presència imperceptible però sabuda dels pares d’ella al salonet del costat) i assistim al joc quasi innocent de picardies entre l’un i l’altra. Ell flaira el ram tot fixant els ulls en el somriure de la noia, i ella tria “una poncella encesa” (una imatge fàcil i ben tòpica: la rosa tancada és promesa d’un amor apassionat que encara no culmina). Crida l’atenció l’expressió hiperbòlica que Maragall empra per dir que ella posa la flor sobre el seu pit: “al damunt del teu pit la clavaràs” suggereix un gest brusc, quasi violent, apassionat si més no, que contrasta després amb la deliciosa imatge del coll de la noia torçant-se com el d’un cigne per flairar la flor.
La imatge, quasi al·legoria, de la quarta estrofa, tot combinant delicadesa i màgia mostra la poncella reaccionant a l’alè humit i càlid que li arriba, i com si esperés rebre la carícia de la rosada s’obre “desesperadament”. La darrera estrofa sembla donar continuïtat a una escena que donem per sabuda (“I encara em mig riuràs”) i està a punt de perdre interès. La màgia d’una conjunció adversativa (“mes”) ens salva del tedi i ens condueix al repte d’un recargolat hipèrbaton amb el qual el poeta sembla voler amagar a la destinatària l’autèntic abast de la seva pròpia picardia, ara ja no tan innocent: els seus ulls, “guspirejant d’enveges”, observen el joc entre la flor i la feminitat de la seva promesa; l’enuig de la noia a l’últim vers es deu, sens dubte, a un excés d’intensitat en la mirada d’ell. Ai, punyetero...
El poema segueix una estructura narrativa bastant clara (plantejament –1a estrofa–, nus –2a, 3a i 4a– i desenllaç –5a–), i la construcció del punt de vista és interessant, perquè al marge de la persona gramatical (alterna 1a i 2a del singular), la tria del focus temporal és, almenys, agosarat. Tota l’escena apareix com prefigurada pel jo poètic en el breu instant que va de la primera a la sisena síl·laba del primer vers (“Veig flors, i penso en tu [...]”); a partir d’aquí adopta el temps futur, que ja no abandona fins al final, i això dóna a entendre que els fets tenen lloc en la seva imaginació, però al mateix temps convenç el lector que tot, inevitablement, s’esdevindrà exactament com explica.

Un poema lluminós i amable per la simplicitat del seu plantejament, el de Maragall. Josep Carner també casa escots amb flors:

OH TU QUE PORTES UNA ROSA
Oh tu que portes una rosa bella
al capdavall del pit!
Surt la rosa, per tímida clivella,
d’aquest roser que dus sota el vestit.

Apareix a La inútil ofrena (1924), volum publicat per Editorial Catalana SA dins la col·lecció “Biblioteca literària”. Si bé en molts dels poemes d’aquesta etapa Carner eleva sovint el to de la composició amorosa2, en d’altres ocasions mostra el seu gust per l’anècdota simple, a través de la qual li agrada de posar a prova la seva habilitat per construir petites peces d’orfebreria poètica.
El poema està format per un quartet espars, que conté tres decasíl·labs italians i un hexasíl·lab, dues mides que solen combinar-se en composicions polimètriques. La rima, encadenada (AbAB) és consonant, i es pot ben dir que és una petita mostra de la gran habilitat que tenia Carner per trobar rimes ben lligades, allunyades completament del reble fàcil.
La principal virtut d’aquest poema, però, transcendeix l’habilitat mètrica per anar a raure en la configuració retòrica d’una imatge. Si en el cas de Maragall ens encaterinava l’equilibri entre delicadesa i picardia amb què el poeta dedicava un amanyac a l’estimada, en aquesta ocasió passem de la picardia, bon xic més agosarada, a l’entronització de la bellesa física de la dama per via metafòrica. El to dels tres primers versos –deixant de banda la construcció mètrica– és prosaic, gairebé barroer, gosem dir (“al capdavall del pit” –!?–, “Surt la rosa, per tímida clivella” –!!??–). El jo poètic no al·ludeix a l’escot de la senyora: hom diria que se’l mira de dret, i sense gaire dissimulació. En tres versos, doncs, es genera una certa tensió que fa preveure una reacció de l’“homenatjada” no del tot favorable, per dir-ho suaument.
Abans que li caigui la garrotada, però, el poeta juga una última carta en forma de decasíl·lab, i el poema es transforma: “d’aquest roser que dus sota el vestit”. Automàticament, la protagonista passa de ser una senyora que, havent adornat el seu escot amb una bonica rosa, crida l’atenció de potencials pretendents3, a ser el motiu, l’origen, la font primera de la bellesa mítica de la rosa: el roser és ella, per tant la rosa no és un simple ornament, sinó una manifestació subsidiària de l’atractiu físic de la dama. La funció poètica del llenguatge, en versos com aquest, adquireix un grau de concentració tal que fa brillar les paraules.

Ara que, per filigrana, Marià Manent:

MOMENT
Entre el diàleg dels pins i la mar
el teu silenci acompanya el paisatge.
Si aquesta trena que et vola a l’atzar
té la color més gentil de la platja,
el gessamí que ara portes al pit
posa un perfum en la tarda daurada,
i es fa sensible en aquella alenada
la lleu aroma del teu esperit.

“Moment” apareix en el recull La collita en la boira, dins de la secció “Poemes de primavera”, i fou publicat per primer cop el 1920, a Barcelona, per l’editorial La Revista (Publicacions de la Revista, n. 40). Marià Manent és d’aquells poetes que saben regalar al lector afortunat un bocinet de delicadesa extrema en essència sense embafar-lo. Vegem-ho.
Dos quartets que combinen rima consonant encadenada i creuada (ABAB/CDDC) constituïts per decasíl·labs italians d’una de-li-ci-o-sa cadència ternària (val la pena d’entretenir-s’hi, animeu-vos i proveu-ho, va:  En/trel/di/à/leg/dels/pins/i/la/mar//el/teu/si/len/cia/com/pa/nyal/pai/
sat/ge...): Manent es decideix pel ritme d’una dansa de galanteig –un valset mariner, haurem de dir per l’ambientació. L’opció formal s’ajusta tant a la intenció com al to i el contingut del poema.
Però no em sembla que l’aspecte extern sigui el més valuós d’aquesta composició. Partint d’una anècdota calcada a la dels dos poemes anteriors (una flor que adorna l’escot d’una dona), Manent construeix, a través d’un harmònic entramat de nivells metafòrics, una al·legoria sobre la Bellesa (així, amb majúscula) en què oïda, tacte, vista i olfacte juguen papers destacats:
  • el jo poètic passeja per la platja amb la seva estimada, que es capté en una actitud taciturna; el seu silenci s’agermana amb els sons del paisatge, que apareixen personificats en la conversa entre els pins i la mar;
  • el mateix vent que bellugueja branques i onades fa volar la trena de la dona “a l’atzar”;
  • la delicadesa del color daurat dels cabells de la dona no troba parió en aquesta tarda de platja;
  • el gessamí que ella porta al pit amara de perfum l’escena.
Imposant-se a la dolça fortor del gessamí, sobreneda un altre perfum, que es distingeix per la seva delicadesa (és “lleu”). Cal atendre a les paraules clau del poema: pit - esperit, lligades tant pel significat com per la rima; perfum - sensible - aroma, substantius sinònims associats a l’adjectiu dels sentits; i per damunt de tot alenada, que és la paraula que en forma d’epifonema ultraconcentrat preserva la interpretació final del poema: alenada (alè) és sinònim tant de perfum (atribut de la flor) com d’esperit (l’ànima). La flor, doncs, és un vehicle que emana l'olor que fa l'interior de la dona.

Un mateix pretext per a tres poemes meravellosament divergents, amb diversos graus de profunditat segons la interpretació d'aquest pretext: simple ornament, símbol de la bellesa física, transmissor de l'essència espiritual d'una persona.


1 Cal remarcar que aquest darrer poema, tal com diu el mateix autor, fou escrit “Tornant del Liceo en la nit del 7 de Novembre de 1893”, és a dir, després d’haver estat testimoni de l’atemptat dut a terme per l’anarquista Santiago Salvador. En realitat, suposa una ruptura bastant abrupta del to amable i tendrament llagoter dels poemes anteriors, com si el poeta abjurés per uns instants de la seva fe en la bondat natural de la raça humana (“Prò l'infant ignoscent, / que deixa, satisfet, la buidada mamella, / se mira an ell, — se mira an ella, / i riu bàrbarament.)
2 “Verger de les galanies (1911), La paraula en el vent (1914) i La inútil ofrena (1924) formen el tronc central d'aquesta línia en què l'experiència amorosa i l'experiència d'abast més ampli, moral, s'entrelliguen fins a convertir-se en una de sola.” (Gustà, Marina. "Josep Carner" dins Riquer/Comas/Molas: Història de la literatura catalana. Vol. 9. Ed. Ariel. Barcelona 1987.)
3 Tòpic literari antiquíssim, d’altra banda: heu llegit l’episodi de la Bella Agnès a Tirant lo Blanc?

dijous, 14 de gener del 2016

E - M - R

Una de les coses que em senten a dir els alumnes de 3r d’ESO a la primera classe de literatura de cada curs és que per aprendre a gaudir-ne, primer cal aprendre a avorrir-s’hi: biografia, època, moviment, antecedents…, i a més, aplicació a l’anàlisi de nocions (ni que siguin elementals) de narratologia, retòrica, mètrica… No vulgueu saber com bufen!

La cara els canvia, però, quan introdueixo, tan sentenciosament com puc, altres dues afirmacions: “Teniu dret a decidir que un autor no us agrada”, i doncs, a abandonar-ne la lectura… després d’haver-ho intentat amb un mínim d’insistència; i “Tothom pot fer la seva pròpia interpretació de qualsevol obra literària”… sempre i quan hagi aplicat a la seva anàlisi les nocions adquirides durant la fase “avorrida” de manera suficientment objectiva com per estar autoritzat a opinar. Evidentment, cal predicar molt amb l’exemple, és a dir, cal llegir a classe i fer comentaris tan conjunts i participatius com sigui possible (cada vegada cosssssta més!), tot recordant-los que la del professor no ha de ser, necessàriament, la interpretació més encertada.

Una altra reflexió, encara: jo mateix em trobo redescobrint els poemes que llegeixo a classe, curs rere curs, de promoció a promoció, veient-hi un nou enfocament, una nova interpretació, un nou matís, si més no, a cada nova lectura. M’agrada de poder dir que quan he après més sobre literatura no ha estat pas estudiant-la, sinó explicant-la als meus alumnes.

Tot plegat, per refermar-me en el convenciment que la literatura és quelcom de dinàmic i viu, que no espera impassible que algú obri el llibre per deixar-se endur per l’autor, sinó que vol uns ulls que l’acompanyin fins al cor, la ment o l’ànima del lector per justificar la seva essència. La literatura és COMUNICACIÓ, i no existeix si no hi ha els elements necessaris: Emissor, Missatge i Receptor (afegiu-hi els altres elements del quadre, si us en recordeu: a mi m’ho van ensenyar quan feia COU, i encara ara em costa de recordar-los tots). El llibre és mort mentre no l’obre ningú: acostumo a reptar els alumnes que em demostrin que, quan roman tancat, les pàgines del llibre no estan en blanc. Encara no ho ha aconseguit ningú.